|
|
Pasqual Mas i Usó
Pasqual Mas i Usó
(Almassora, 1961) est écrivain et docteur en philologie.
Il enseigne actuellement la littérature et est directeur
du magazine international de théâtre Fiestacultura. Il est aussi journaliste
à El Punt-València et collaborateur littéraire de Lletres Valencianes,
El Temps,L'Aljamia, etc. Pasqual Mas est l'auteur d'une vingtaine d'études
au sujet du baroque
valencien et de la litttérature en général publiés aux États Unis, l'Allemagne,
la France et l'Espagne. Dans le monde littéraire, il a publié des ouvrages
de poésie et de théâtre et il se distingue par ses romans Salt en fals
(Finaliste Premi Enric Valor, 1997), Pavana per a un home sense nom
(Premi Ciutat de Sagunt, 1999) et La cara oculta de la lluna (Premi Enric Valor, 2000).
Il est membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
***
Intermezzo
1
Venise encore.
La Serenissima
m’attend en répétant dans ses miroirs
transatlantiques de pierres ornementés
comme une flotte fantôme qui navigue douce,
isolée et froide dans la dérive du temps,
en se montrant impudique, jour à jour,
comme un rêve réitéré de palais,
de temples, d’églises et de grandes maisons
reliés par un large filet d’eau.
Tels des aimants, la Serenissima
m’attire comme les mouches par les fruits pourris
et la ville corrompue m’invite à prendre
des oeufs de survie tandis qu'elle va loin
derrière son masque de serénité.
2
Celle de Turner et de Canaletto
sont les deux belles venises que je préfére;
l’une pleureniche dorée derrière un voile
de rosée qui l’ensevelit doucement,
l’autre éclate souriante et joyeuse
à l’heure blanche du marché et de la fête.
La ville s’enfonçant dans le caranto
se cache, de temps en temps, des touristes
qui la maudissent parce qu'elle ne se laisse pas
immortaliser par leurs flash-photos;
elle se refugie, ombre dans la brume,
mais un matin le soleil la perfore
et naissent ses façades et ses coupoles,
et jaillissent les foumilières qui l'habitent.
3
La peau de Venise est de couleur or
comme celle de ton pubis ferme et doré
lorsque je caracole avec tact
les étaims qui allument la baie pure
des crinières de gondoles mulâtres,
et peignent en secret le quai silencieux
et le va-et-vient des vagues du canal.
Sur l’épiderme, une tribu de crabes courrent
recherchant son escadrile, en dansant
son malaise urbain, cosmopolitain.
Sous la peau, l'écorce de boue la hisse
à la dérive et sème des paroles
comme lançant à la mer les gaspillages.
4
L'humidité calme s’infiltre grisâtre,
dévelopée dans les linceuls mouillés
qui ensevelissent le chemin musculeux
et qui imbibent mon pas assujettis
à l’âme d’un homme condamné à errer
dans cette ville de liège mort, ancrée
comme le regard étroit des passages
vivants qui rétrécissent dans mon regard
les fleuves qui sont le lierre qui grimpe aux murs
jusqu’aux hautains lotus des cheminées
qui surveillent les fantômes du feu flambant
pendant que la Serenissima pleure
en étendant la rumeur sous les joncs
qui l’accrochent et l’amarrent toujours vivante.
5
Le grand pain lent qui nourrit le soleil
t’enlève mystique.
Je suis seul à Venise
noyant mes yeux sous les gondoles sucrées,
têtes de bétail: brebis noires bercent l’eau
en plongeant sans trêve dans la lagune,
ses armes payées avec des dollars.
Venise devient plus fuyante que jamais
et elle s’échappe de moi en se doublant,
aussi lente que glissent les lents crépuscules,
prisionnière vendue dans des cages de pierre
avec l’histoire écrite sur les carreaux
affilés, qui pèsent autant que les marbres
noirs du temps,
quand l’avion t’a enlevé.
6
Quitter Venise et m’excaver les veines
à la recherche de la boue qui s’échappe
entre les quartiers de gondoles funèbres
c’est s’enterrer nu dans l’haleine humide
tandis qu’une nouvelle terre de promission
peint l'horizon plat avec ton regard
qui renouvelle des espoirs et des cendres.
Hier l’été; et aujourd’hui je quitte
les canaux lorsque l’automne maternel
defeuille les pierres et les aiguilles du froid
s’engouffrent dans chaque coins et recoins
pour me rappeler mon proche décollage.
Tu m’attends, comme le soleil à Valence,
en dessinant le melon de la joie.
7
Le bateau de liège glisse loin dans les siècles,
sans jamais perdre cette étoile qui le guide
et l'ancre dure dans la lagune des ducs
ensevelie par les dunes de sable d’or
qui ne la laissent se sauver ni s’enfuir
de son cancer d’humidité verdâtre
d’éponge mouillée de moules et de mousses.
De l’avion, l'’île est un bateau blessé,
échoué sur les quais du continent,
entouré par un bassin de filets
pour que sa charpente ne flotte pas deliée
au hasard, et l’île se perd orpheline
de la terre ferme, abandonnée du temps.
Venise, toujours la Serenissima.
Pasqual Mas i Usó
(Traduction: © PMU et Florence Vaugois, Alcossebre, Almassora, Nules, Alqueries i Vila-real: hiver-prinptems de 2002)
Intermezzo
1
Torne a Venècia
La Serenissima
M'espera multiplicant-se a l'espill,
Adornats els transatlàntics de pedra
Com una flota fantasma que sura
Isolada a la deriva del temps,
Exhibint-se impúdica, dia a dia,
Com un somni repetitiu de temples
I palaus i esglésies i casotes
Lligades d'aigua per una ampla xarxa.
Els imants pintats de la Sereníssima
M'atreuen com als fruits podrits les mosques;
La ciutat corrompuda que convida
A pondre els ous de la supervivència
Mentre es colga rere l'última màscara.
2
La de Turner i la de Canaletto
són les dues venècies que estime;
l'una regalima daurada rere
el vel de l'aiguatge que l'embolcalla,
l'altra esclata riallera i joiosa
a l'hora del mercat i la gatzara.
La ciutat estacada en el caranto
s'amaga, de vegades, dels turistes
que la maleeixen perquè no es deixa
immortalitzar en milions de fotos
i es refugia vestint-se de boira,
però un matí el sol la clivella estesa
i creixen les façanes i les cúpules
i brollen els formiguers que l'habiten.
3
La pell de Venècia és del color
De l'or del teu pubis daurat i ferm
Quan es deixa cargolar amb el tacte
Els filaments que encenen la badia
De crineres de gòndoles morenes
Que pentinen del canal la serena
Estació de les ones en secret.
Sobre la pell, una tribu de crancs
A la recerca de la flota balla
El seu desfici urbà, d'altres ciutats.
Davall la pell, l'humit crostam de fang
Enlaira la ciutat a la deriva
I sembra una escampada de paraules
Com qui llança les deixalles al mar.
4
La sereníssima humitat s'escola
Grisa i extensa de llençols banyats
Que amortallen els músculs i el camí
I m'amaren el pas i m'encadenen
Com un home condemnat a recórrer
La ciutat de suro ancorat i mort
Amb la mirada estreta dels carrers
Que vius m'estrenyen la mirada estreta
Dels rius que són l'heura que escala els murs
Fins els alts lotus de les xemeneies
Que vigilen els fantasmes del foc
Mentre la Sereníssima regalla
I s'escampa mormolant sota els joncs
Que la sostenen i l'ancoren verda.
5
La fogassa lenta del pa del sol
Se t'emporta,
i reste sol a Venècia,
Negant la mirada sota les gòndoles,
Ovelles negres cabussant-se en l'aigua
Que ofeguen sense treva a la llacuna
Les seues armes comprades amb dòlars.
Venècia esdevé més fugissera
Que no mai i s'escapa duplicada
I lenta com s'esveren les vesprades
De tardor pels amagats canals d'aigua
Angoixada per gàbies de pedra
Amb la història escrita entre els perpanys
Esmolats, que pesen com les llambordes
Del temps,
ara quan l'avió t'ha furtat.
6
Deixar Venècia i obrir-me les venes,
Que cerquen el fang pudent que s'esmuny
Entre els gallons de les gòndoles fúnebres,
És soterrar l'alè de la humitat
Mentre que una nova terra promesa
Pinta l'horitzó amb la teua mirada
Que renova l'esperança i la cendra.
Ahir era estiu i mire els canals
Quan la tardor despampola les pedres
Del sol de mamella, i els ullals
Del fred s'aposten a cada cantó
Recordant-me que ja és temps de partença.
Tu m'esperes amb el sol a València
Dibuixant la llesca de l'alegria.
7
Llunyana, la nau de suro rellisca
Sobre els segles i mai no perd l'estrella
Que l'ancora a la llacuna dels ducs,
Embolcallada de bancals de sorra
Que no la deixen fugir del seu càncer
De verda humitat i de blava esponja
Amarada d'escumes i petxines.
Des de l'avió sembla una nau ferida,
Desballestada als molls del continent,
Encerclada en la bassa de les xarxes
Perquè el fustam que la sosté no sure
A la deriva i l'illa es perda, òrfena
De terra ferma, abandonada al temps.
Fins sempre, Venècia Sereníssima.
Venècia, estiu-tardor de 1998.
Pasqual Mas i Usó
Intermezzo
1
Vuelvo a Venecia.
La Serenísima
Me espera repitiendo en sus espejos
Sus trasatlánticos de piedra orlada
Como una flota fantasma que nada
Aislándose en la deriva del tiempo,
Exhibiéndose impúdica, a diario,
Como un sueño reiterado de templos
Y palacios, iglesias y casonas
Maniatadas por una tela de agua.
Como imanes de la Serenísima
Me atrae, como a los frutos las moscas,
La ciudad corrompida y me convida
A poner huevos de supervivencia
Mientras se va tras su última máscara.
2
La de Turner y la de Canaletto
Son las dos venecias que más deseo;
Una llora dorada tras un velo
De rocío que la amortaja lenta,
La otra estalla entera, alegre y gozosa
A la hora festiva del mercado.
La ciudad hundiéndose en el caranto
Se esconde, algunas veces, de turistas
Que la maldicen porque no se deja
Inmortalizar en miles de fotos
Y se refugia vestida de niebla,
Pero una mañana el sol la perfora
Y nacen sus fachadas y sus cúpulas
Y brotan hormigueros que la habitan.
3
La piel de Venecia es de color de oro
Como el de tu pubis dorado y firme
Cuando caracoleo con el tacto
Los estambres que encienden la bahía
de melenas de góndolas morenas
Que peinan en el canal la serena
Estación de las olas en secreto.
En la piel, una tribu de cangrejos
En busca de su armada danza y baila
Su malestar urbano, de otras urbes.
Bajo la piel, la cáscara de barro
Orea la ciudad a la deriva
Y siembra una bandada de palabras
Como quien lanza al mar los desperdicios.
4
La serena humedad se filtra gris,
Extendida de sábanas mojadas
Que amortajan los músculos del paso
Y me empapan y encadenan las vías
Como un hombre condenado a pisar
La ciudad de corcho muerto y anclado
Con la mirada estrecha de las calles
Vivas que se angostan en mi mirada,
Ríos, que son hiedra que escala muros
Hasta los lotos de las chimeneas
Que vigilan los fantasmas del fuego,
Mientras la Serenísima llora
Extendiendo el rumor bajo los juncos
Que la enganchan y amarran siempre verde.
5
La hogaza ralentizada del sol
Se te lleva.
Estoy solo en Venecia
Ahogando mis ojos bajo góndolas,
Ovejas negras meciendo el agua
Ahogando sin tregua en la laguna
Sus armas compradas con verdes dólares.
Venecia se vuelve aún más huidiza
Que nunca y se me escapa duplicándose
Tan lenta como resbalan las tardes
De otoño por escondidos canales,
Emparedada entre jaulas de piedra
Con la historia escrita entre las losetas
Afiladas que pesan como lápidas
Del tiempo,
cuando el avión te ha robado.
6
Dejar Venecia y abrirme las venas
Que buscan el barro inmundo que escapa
Entre los gajos de góndolas fúnebres
Es enterrarse en el aliento húmedo
Mientras la nueva tierra prometida
Pinta el horizonte con tu mirada
Que renueva esperanzas de cenizas.
Ayer verano.
Hoy dejo los canales
Cuando el otoño decapa las piedras
De un sol de madre teta, y los colmillos
Del frío se apostan en cada esquina
Recordándome mi pronta partida.
Tu me esperas con el sol en Valencia
Dibujando el melón de la alegría.
7
La nave de corcho resbala lejos
Sobre los siglos, sin perder la estrella
Que la ancla en la laguna de los duques,
Amortajada por dunas de arena
Que no la dejan huir de su cáncer
De verde humedad y de azul esponja,
Empapada de espumas y de almejas.
Desde el avión es una nave herida
Varada en los muelles del continente,
Rodeada por un pozo de redes
Para que su maderamen no flote
A la deriva y la isla se pierda,
Huérfana de tierra firme, sin tiempo.
Hasta siempre, Venecia serenísima.
(Traducción: © PMU, Almassora, invierno de 2000)
Pasqual Mas i Usó
|
|---|