Ramon Guitó i Pons, va néixer a Maçaners (L'alt Berguedà), l'any 1949, i féu estudis d'Humanitats a Solsona. Literàriament parlant, es considera un autodidacte recalcitrant. Ben aviat, a disset anys, descobrí la necessitat d'escriure, i s'entrebancà amb la vena poètica. Més tard la narrativa el temptà fort. Té editada la novel·la Hores de lluna , de temàtica contrabandista. També ha fet una excursió al món del teatre. És editada l'obra Duet en mi menor . És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i del col·lectiu "La Tecla". Darrerament, i amb d'altres autors portes està furgant perquè respiri amb tota dignitat el grup poètic, Poetes de ronda , La premsa diu d'ell que és un trobador modern i que és l'ànima de Poetes de ronda . La seva professió és el món editorial. Fa 38 anys que embruta paper, (segons paraules seves). En el camp de la poesia ha publicat, bé que en edicions de vegades privades i reduïdes, onze títols. Els tres darrers són Testament a galerna (intimista), 32 anys fent camí (antologia) i Viatge al desig (calaix de sastre).

La meva barca de vida,
afeixugant-se, va fent aigües.
Sento escopits de gèlid oreig
a les adormides galtes.


Demà de ben segur seré nàufrag.
Em restarà, però, molt de camí
per davallar del tot
al no res de la paraula.


I en el decurs del viatge
festejaré un foll pirata
perquè m'ensenyi amb destresa
tirar i recollir la xarxa.

***

Mires per la finestra
i vols llucar el caient
de la vida,
que et sembla somriure
dellà fora.


No te la creguis
tan de pressa.
Avui és encara
una sibil·la delusió.
Demà, si bades,
potser esdevingui
el redós
de la més lúgubre
de les mentides.

***

Caigut gegant que guaites
els teus besnéts ufans,
ensenya'ls cada dia
que el premi a l'existència
és que et recordin de vell.

***

Molts anys has estat
jóc d'ocells
i testimoni de tempestes.
Avui encara serveixes
per a donar aixopluc
a l'encís dels sensibles.


Sovint arriba el moment
que el color de la tarda
ja esdevé malaltís.


Després, girant la cantonada,
gèlida, forània i sola,
veuré que el dia,
definitivament,
ja no respira.
La il·lusió és cosa
de cada demà.

***

He de viure de pressa
perquè el temps
no se'm mengi l'edat.


Cantaré aquest vespre
els darrers quadres d'amor
a un testament a galerna.


Demà, si puc veure el sol,
l'escridassaré com un foll,
i li diré traïdor,
per haver-se'm menjat
aquella esperança
que fins ahir m'era vital.


He de viure de pressa
perquè el temps
no se'm mengi l'edat.

***

Qui ha begut el color
de notes alades
d'un "blues" a la nit
somniant infinits?


Qui ha vist melodia
en els blaus i vermells
d'un quadre cubista
mirant fit a fit?


Ets capaç
d'abraçar la il·lusió
i casar-te
amb blanques paraules,
amb notes
flairant el futur?


Qui coneix l'olor
de paraules dallades
esteses al sol
esperant ser poema?


Qualsevol tarda,
a onades de "blues",
cuinaré aquell beuratge
golut de mots escaients.
Després de l'èbria
i maleïda lluïssor
profanaré amb despit el fil
d'opaques mirades
i, de la sublim capseta
de la nostra Pandora,
buidaré il·lusions
al teu cos d'atzavara,
ruixant de sal
la teva paraula.
I demà l'agre almívar
de la meva indiferència
serà teranyina
de nus pensaments
al cingle precís
d'avuis impossibles.

El darrer blues

Blues d'Herrera
a Llafranc,
passejant sinuoses
corbes amarades
de mandra,
i de fum de la
darrera pipa
a la platja
plena de lluna.
Al fons de la cala,
el darrer xiscle
de l'harmònica trista
ens diu que, avui,
l'Herrera
ha acabat el seu blues.


La lluna, esporuguida,
avui ens ha dit adéu
massa de pressa.


Uns núvols foscos,
més negres que la por,
al so d'exèrcits llampants
de vent i de nimfes d'aigua,
han fustigat, de mala manera,
la tranquil·la rondalla,
vital i diària,
del poeta a la vall.


A mitja nit, l'ambient
cerca en debades repòs.


Els xiscles dels llamps,
bramant orgullosos,
trenquen amb desaire cruel
l'òrfena quietud sideral.


I Orió, el poeta solitari,
ermità del monestir
de pròpies rauxes i volades,
enfila cel amunt
la infantil il·lusió
de petjar sorra a muntanya
i neu fina a la platja.


Entre el cruixir dels llamps,
que sovint estripen núvols,
hom albira el desconsol
i el plor de les s


L'aigua que cau a la vall
són llàgrimes tristes d'elles...
Les llanternades del llamp
són l'avís a navegants
d'aquell far sol a la costa...
I els retrucs de la tronada,
cargolant el cor de la vall,
són l'embat suïcida a les roques
d'aquell meu penya-segat.

Què hi fa un al.lot a muntanya?

Tens per gorga
l'alè de la paraula,
al·lot de la mar en calma.


Què vols coure a muntanya,
al·lot de la Mediterrània?


Tu seràs el gresol
que mescli en paraules
la salabror de la mar
i la trementina de l'aire.

Etiòpia

Tarda de mal aire als Monegros,
i de mals records, i de mals somnis...
Vaig llepar, per un moment, l'altiplà de Shewa,
a l'Etiòpia afamada de menjar,
però farta de guerra, farta de gana,
botida de senyors de la guerra,
tipa de senyors de la gana.
Tipa de tot. Tipa de viure.
Ara menjaré terra cansada;
almenys se'm rentaran les dents,
i podré morir ben tip.

Marroc

Dies i hores de lluna,
plenes i plenes de sorra...
Forques immenses d'encens
cremant suaument a la haima...
Tasses de te, dàtils a taula, paraules d'amic...
Repòs a Marràqueix,
venint de l'Al-Andalus, al Magrib...
Pau immensa, cultura egoista, estreta...
On és la dona, companya, amor i profeta?
Allà dins,
amagada,
quieta,
callada,
coberta...

Coincidència

Avui han coincidit,
a distància,
al pensament les mirades
i al vent les paraules.


Qui sap si demà
farem tots dos l'amor
abrigats
en el silenci!


Ramon Guito i PONS

Retour à la liste des poètes invités
Retour au sommaire du Jardin des Muses
Bienvenue sur le forum du Jardin des Muses