|
|
***
Aquests poemes pertanyen al llibre
Corrents fred a l'horitzó,
guanyador del Premi Miquel Peris i Segarra de Castelló
de la Plana, l'any 1998.
***
Les mans del pescador
Entre xàrcies ferides,
la llum de l'alba configura mentides,
el confetti sagrat
d'un manà promès
i sovint escàs i inassolible.
Les seues mans, que han
tractat de tu a tu a tu
cada dia sols ferotges i cansancis
eterns, van bastint la seua pròpia
harmonia: com la paüra d'un vol de gavines,
dibuixen les perfectes passes
d'aquest domini de naufragis i abraços
de sal que la mar, de vegades,
li abandona pel cos.
Però les mans no mai descansen,
esvaren les cordes i empuixen aquesta nit
que, ben prompte, ferirà calamarses i tendreses
en les petites mars on s'ancoren les barques,
al port on ella esperarà, dempeus, que ell arribe
i la bese, tot dient-li, de nou,
com de llargs han siguts els somnis.
Alfons Navarret i Xapa©
***
Llotja
Tot un conglomerat de carrers
li donen vida,
i hom els passeja amb el sabor
agredolç de la mar
dolçament fregant amb la rutina.
Si algú s'abandona,
pot arribar fins on la llotja
acarona la saba de l'aigua,
i el seu verd creix i domina.
Entre els seus murs,
granets d'història, algun rellotge
parat des de fa segles - la mar
tampoc no els necessita.
Més enllà, un xicotet jardinet
convida a un recolliment desesperat,
com si les onades temeren la nostra
indiferència i ens demanaren una poca
d'atenció, uns pocs versos, la companyia
d'un esguard cercant vaixells pirates o vaixells
mercants que arribarien a port el seu patiment
o alegria.
Alfons Navarret i Xapa©
***
Ses Illetes
Abraone la rutina, com qui dibuixa,
solament;
i el dibuix és tan car,
i és tan insomni, i pesa...
Ara, per exemple, dibuixe coloms
coloms d'embranzides que fulguren la costa
de metralles daurades com instants en el dubte...
De vegades la seua plata és tortura,
canvia les teles, les aranyes de l'insomni;
lluu molt baix per si molesta
i és per això que molesta i fa mal.
La usura camina la pell
va trenant els dolors exhausts de la fruita,
com safrà d'un dia amorosit d'odi,
oblidat entre les xàrcies velles i descosides
d'alguna americana.
Aquell sentiment era metralladora de pinzells
que esvaraven la vesprada dels seus olis,
era cuina com dibuix abstracte perseguit pels seus fantasmes;
malgrat tot la vida passa,
em va passant terca, fredament entre els dits
ferits i secs de l'arena,
doncs no he sabut mai com aturar-la del tot.
Des del seu vol baix i amenaçador,
perdent-se imperceptible entre les aigües dures de la història.
Alfons Navarret i Xapa©
|
|---|